Forquilles, pèsols, coliflor i espàrrecs entren banquets.

esparrecs

Stilleben mit Spargel de Coorte Adriaen (1660-1707). Rijksmuseum, Amsterdam

En els banquets comencen aparèixer els primers ingredients procedents d’Amèrica, com el gall dindi, que va tenir de seguida una gran acceptació a les cuines aristocràtiques i està present en molts dels menús reals de mitjans del XVII.

Un altre recent incorporat va ser la pinya, Lluís XIV, les va fer créixer en els seus hivernacles, les apreciava per la seva olor i decorava els seus salons amb .

A mesura que el cerimonial es va anar complicant, la forquilla es va considerar un element de distinció, a partir de 1670, qui no la feia servir era un antiquat i un passat de moda! La forquilla, però, com a estri corrent a totes les taules, no la trobem fins ben entrat el segle XVIII. Al llarg dels segles la forquilla ha anat evolucionat, des de la forma de forca de dues puntes, a tres i quatre de l’actualitat, les forquilles s’han especialitzat, n’hi ha pel peix o per la carn o de petites pels postres o pels aperitius.

Altres noves tendències la cuina i les receptes són menys especiades i menys dolces, els plats ja no s’acaben amb sucre i canyella, tal com era habitual en l’època anterior. Varia segons el país i segons el llibre de cuina, a Anglaterra fan servir molt la nou moscada i la mantega, aquí la nou moscada esta en algunes receptes, en les més utilitzada és el pebre i safrà, seguit d ela canyella i  els claus. Això si, arreu deixen de ser tan utilitzades com en les receptes des de l’antiguitat clàssica.

Fins i tot en els diccionaris de l’època ja no són valorades, en el diccionari de Trévoux (1704): Espècia, s.f. Tota classe de droga oriental i aromàtica, es classifiquen en calentes i picants, com és el pebre, la nou moscada, el gingebre,…etc. No és gens sa posar masses espècies en les salses.1

Així mateix, a finals del XVII, va aparèixer el consum de la pasta, es posen de moda els tortellini, segons la llegenda, un cuiner d’un hostal de Bologna  els va fer reproduint el melic de la deessa Venus, el va veure en una de les seves ultimes vingudes a la terra, passa nit junt a Bacus,  hostal i en descuit la va veure  despullada.

I també a partir d’ara, les  verdures formaran part dels banquets, pèsols, coliflor i espàrrecs i fins i tot els naps. Primer apareixen com a guarnició de plats de carn, però de seguida en els menús aniran apareixen cada vegada més els plats de verdures.

Això si, tot el que s’ha dit és la tendència de l’alta cuina francesa, la dels nobles i de l’alta burgesia, i no el que mengen o poden menjar la resta de la població. Tot aquest esplendor descrit, és una part d’aquesta època, perquè també és una època marcada per l’escassetat d’aliments i la pesta va assolar diverses vegades Europa. Hi va haver males collites, de vegades massa seguides, que van fer que la població morís de fam.

L’abandonament del camp per buscar alguna cosa que menjar, també va fer que les ciutats s’omplissin de capes socials molt pobres, que vagaven pro els seus carrers. Les revoltes internes i les guerres entre nacions, amb la conseqüent destrucció del camp, al crit de “terra cremada”, van fer desaparèixer els recursos alimentaris més elementals, com els cereals, aliment bàsic, sense blat, hi ha gana i això contrastava amb la fastuosa vida dels reis i nobles.

1.Flandrin J. L., “ De la diététique à la gastronomie, ou la libération de la gourmandise”, Histoire de l’alimentation. Paris: Libraire Arthème. Fayard, 1996.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s