Category Archives: Xocolata-xocolateries

Xocolata amb xicra i mancerina

xicra-2

Mancerina i xicra 1760-1780. Museu de Ceràmica de Barcelona

Per prendre xocolata al segle XVII, una de nova va ser prendre-la era en una tassa, amb la capacitat d’una xicra, que s’encaixava a un plat especial, aquest plat es va anomenar mancerina, en honor a qui la va crear, el Duc de Mancera,Virrey del Perú (1639 – 1648)

La xicra és una mesura, antigament les mesures variaven d’un poble a un altre, no estaven regulades! Per això a vegades trobem que una xicra és una quantitat i en altres una altre.

  • 1 xicra: és la meitat un petricó
  • 1 petricó: és la quarta part d’un porró

1 porro és unitat de mesura per líquids antiga, els porros variaven d’un poble a un altre, a Barcelona no arribava al litre, feia de 94 centilitres, a altres llocs podien tenir una capacitat més gran o més petita, però la diferencia es sempre d’un parell o tres de centilitres, podia ser 93 o 96 cl, per això la mesura de una xicra es variable i es presta a confusions.

Per arrodonir, en l’actualitat, per no anar amb dècimes, es considera que una xicra és igual a 125 ml o 12,5 cl.

 

Can Culleretes

images

Un dels locals més coneguts i populars de la Barcelona de vuit-cents, és dels pocs locals que perduren. Primer va ser una xocolateria, va obrir les portes al e1786, al carrer Quintana de Barcelona.

Servien entre altres delícies xicres de xocolata, crema, orxata, menjar blanc. i també s’hi podia anar a comprar. La llegenda ens diu que el nom de culleretes li ve de que feien servir una novetat del segle, les culleretes de metall  o potser perquè en feien servir moltes i a tothora se sentia demanar “més culleretes, més culleretes”. Quan tingui una mica de temps aniré a comprovar amb quin nom van obrir el local i saber així si és el primer nom o un sobrenom popular arrelat pels barcelonins.

El 1890 va passar a la família Regás, van començar a servir esmorzars de forquilla, dinars, sopars i ressopons i es va convertir en un restaurant. També servien àpats a domicili. Segons les memòries de Miquel Regàs: Confessions 1880-1936, i fill del primer Regàs, a cada hora hi havia un ambient diferent però això ja és del XIX i encara és obert el podeu veure i trobar a la seva web: http://www.culleretes.com/

L’equivalent actual de CAN CULLERETES és la GRANJA VIADER, va obrir un segle més tard al 1870, primer va ser una lleteria, situada al carrer Xuclà de Barcelona. Amb obrador propi elaboren formatges frescos, mató amb les receptes antigues dels besavis dels actuals propietaris, la quarta generació que te cura del local des de 1910. A la granja Viader encara podem demanar xicres de xocolata, degustar cremes, mató i també comprar altres productes de qualitat com mel o galetes, la seva història la trobeu a la seva web: http://www.granjaviader.cat/

De la xocolatada a les primeres fàbriques de xocolata

Imagen1

El plafó La  xocolatada, fet de rajoles policromades, representa una festa, una gran xocolatada, a un jardí aristocràtic. Va ser fabricada al 1710 al taller de Llorenç Passoles, a Barcelona. Per la mansió  del marquès de Castellbell, a Alella.

L’any 1888 va ser treta de la seva ubicació per exhibir-la a l’Exposició Universal de Barcelona. Actualment es conserva al Museu de Ceràmica de Barcelona. A apart de descriure la xocolatada, hi veiem jocs, balls i altres costums de l’època

La xocolata en aquells temps es prenia amb melindros o secalls o bescuits o simplement acompanyada d’un tros de pa, això si sempre amb un got d’aigua freda. El Baró de Maldà cada dia prenia una tassa de xocolata, per berenar, o quan rebia visites. La xocolata és un dels aliments emblemàtics de l’època. (122,5 x 368 cm)

Al segle XVIII, s’anava a buscar la xocolata a casa dels apotecaris, es consumia líquid, era una beguda calenta, considerat un bon reconstituent. Les faves de cacau es molien a mà, són molts els textos que citen el soroll que feien els mossos encarregats de picar i repicar les faves de cacau. Tot i que a tot Europa les xocolateries, estaven de moda, el consum de xocolata a la fi del segle XVIII, es va veure minvat a causa de les guerres, com la independència d’Amèrica, la revolució francesa i les posteriors guerres napoleòniques, van incidir en la producció i també en el consum.

És en aquest segle que hi va haver grans canvis en el consum i grans fites que marcaran l’inici de la futura indústria xocolatera del segle XIX. En 1776, Doret va inventar una màquina hidràulica, li va permetre moldre les faves de cacau en una pasta de manera molt més ràpida i practica, amb el que augment la producció en grans quantitats. A Barcelona, es té notícia que ja en 1777, un tal Fernández instal·lar una fàbrica mecanitzada de xocolata, s’anunciava amb el nom de “Fabricant de xocolata de la Madame la Delfina i dels Prínceps Senyors de la Cort”.

En 1780, a Gran Bretanya, Joseph Storrs Fry va obrir la seva primera manufactura de pasta de cacau, uns anys més tard el seu fill, en 1795, va començar a utilitzar una màquina de vapor. És en aquest moment, a part dels apotecaris, la indústria comença a subministrar pasta de cacau als confiters, a les xocolateries i als cuiners.

Va ser a principis del XIX, al 1802, que una altra tècnica va permetre solidificar la xocolata per fabricar pastilles, es disputen la paternitat de l’invent, italians, suïssos i anglesos!

un altre dia us escric sobre les mancerines i xicres…